25 ANYS DE FESTA: UNA REVITALITZACIÓ
Sempre m´he preguntat per qué a la gent li agrada tant reunir-se en colla per continuar celebrant festes a les acaballes del segle XX i al començament d´aquest nou mil.leni. És clar que la festa és una estructura que forma part del més interior de la natura humana. La festa és el trencament de la serietat dels que manen, és un xicotet espai de llibertat quan les regles ens afoguen, és la possibilitat de conèixer persones i espais que difícilment estan al nostre abast, és la possibilitat de perdre´ns en el disbarat anònim sense tindre cap responsabilitat, és el beure i el menjar sense massa coneixement.
Eixes coses diu l´antropologia. Jo crec que eixes coses són veritat i que en altres etapes històriques han segut més veritat: quan hi havia menys llibertat, menys capacitat personal de disposar del temps, menys coses per menjar cada dia, més hores de treball de sol a sol. Però, ¿i ara? Eixa és la meua sorpresa i el meu interrogant.
Fa vint-i-vuit anys, la meua dona i jo vàrem decidir venir a viure i a treballar a Sagunt. Voliem, potser un poc ingènuament, treballar en la venda de llibres com a tasca no sols laboral, sinò tambè com a ocasió de posar una xicoteta pedra en la construcció del teixit cultural. Pensàvem, i pensem, que llegir era vital per acabar en la recent liquidada dictadura i encetar un nou espai de llibertat comuna. I vàrem viure al carrer del Remei. I vàrem obrir una llibreria.
I vàrem viure al nostre barri i vàrem conèixer un munt de gent. I vàrem fer amics i vàrem començar a participar en les coses de diversa gent de Sagunt. Rosa, Ximo, Maribel, Nazario, Toni, els Morte, els Villar i tants d´altres. Noms inolvidables malgrat les absències. Era gent curiosa. Perque tenien o volien tenir una mirada diversa del món de la festa fallera. No cal dir que per a molts demòcrates la institució fallera era viscuda com un element molt reaccionari de les nostres societats: un instrument més de la repressió del poder.
Esta gent volia una festa distinta. Volia reunir una colla d´amics. Volia trobar un espai d´encontre en el qual tots, majors, joves i xiquets, estigueren a gust. Un espai d´igualtat democràtica i de senzillesa. Tots i totes col.laboraven en les tasques del casal, en la decoració, en els sopars, en la distribució de begudes. La falla era molt senzilla: es tractava més de fer un monument “crític” que de fer un “monument”.
Les meues filles han segut falleres del Mocador. Desprès, quan Marga va ser Regidora, es va obrir una meravellosa sèrie de contactes amb regidors de Cecina i amb representants de la festa de la Targa: la falla del Mocador va ser la primera que va obrir les seues portes amb una hospitalitat absolutament insuperable.
Nosaltres, desprès de vint-i-cinc anys continuem col.laborant modestament. Jo fins i tot vaig ser mantenidor un any ( la qual cosa és probablement una de les més importants errades de la Comissió en tots aquests anys ). La Falla ha tingut problemes i moments complicats. Com tota la gent que s´estima. I moments molt dolorosos per pèrdues irreparables. Però es manté amb el seu senzill signe del Mocador.
I aquí reprenc un poc l´interrogant amb el que començava aquestes sinceres reflexions. Quin sentit té mantenir estructures institucionals de festa en un món teòricament lliure, on la disponibilitat personal de temps i de diners és ampla o suficient per un sector important de les nostres societats. Per quin motiu els poders democràtics tenen tant d´interés en mantenir i estimular les festes ( la qual cosa a mi em sembla molt sospitosa ).
Doncs bé. Jo crec que el model “Mocador” és una possibilitat esplèndida de compartir els avantatges de l´experiència personal i irrepetible de la festa com a experiència de realització lliure i els avantatges de la cultura tradicional de la festa fallera. Es tracta d´estar i no estar. Es tracta de mantenir la veu pròpia, d´insistir en el fet d´estar junts, de crear espais de convivència i d´amistat , d´entendre la festa fallera com l´excusa per estar junts, d´utilitzar intel.ligentmente els mecanismes comuns de la Festa, però trobant sempre el matís personal, “l´efecte Mocador”.
Estic segur que la vida nova festera continuarà creixent en la senzillesa del vostre Casal. Que mai deixarem de veure al conjunt de les rígides tradicions la blusa negra i el Mocador roig. I no caldrà preguntar de qui es tracta. I la nostra gent us donarà les gràcies per resistir.
Rafa Tomás
Amic de la Falla
Eixes coses diu l´antropologia. Jo crec que eixes coses són veritat i que en altres etapes històriques han segut més veritat: quan hi havia menys llibertat, menys capacitat personal de disposar del temps, menys coses per menjar cada dia, més hores de treball de sol a sol. Però, ¿i ara? Eixa és la meua sorpresa i el meu interrogant.
Fa vint-i-vuit anys, la meua dona i jo vàrem decidir venir a viure i a treballar a Sagunt. Voliem, potser un poc ingènuament, treballar en la venda de llibres com a tasca no sols laboral, sinò tambè com a ocasió de posar una xicoteta pedra en la construcció del teixit cultural. Pensàvem, i pensem, que llegir era vital per acabar en la recent liquidada dictadura i encetar un nou espai de llibertat comuna. I vàrem viure al carrer del Remei. I vàrem obrir una llibreria.
I vàrem viure al nostre barri i vàrem conèixer un munt de gent. I vàrem fer amics i vàrem començar a participar en les coses de diversa gent de Sagunt. Rosa, Ximo, Maribel, Nazario, Toni, els Morte, els Villar i tants d´altres. Noms inolvidables malgrat les absències. Era gent curiosa. Perque tenien o volien tenir una mirada diversa del món de la festa fallera. No cal dir que per a molts demòcrates la institució fallera era viscuda com un element molt reaccionari de les nostres societats: un instrument més de la repressió del poder.
Esta gent volia una festa distinta. Volia reunir una colla d´amics. Volia trobar un espai d´encontre en el qual tots, majors, joves i xiquets, estigueren a gust. Un espai d´igualtat democràtica i de senzillesa. Tots i totes col.laboraven en les tasques del casal, en la decoració, en els sopars, en la distribució de begudes. La falla era molt senzilla: es tractava més de fer un monument “crític” que de fer un “monument”.
Les meues filles han segut falleres del Mocador. Desprès, quan Marga va ser Regidora, es va obrir una meravellosa sèrie de contactes amb regidors de Cecina i amb representants de la festa de la Targa: la falla del Mocador va ser la primera que va obrir les seues portes amb una hospitalitat absolutament insuperable.
Nosaltres, desprès de vint-i-cinc anys continuem col.laborant modestament. Jo fins i tot vaig ser mantenidor un any ( la qual cosa és probablement una de les més importants errades de la Comissió en tots aquests anys ). La Falla ha tingut problemes i moments complicats. Com tota la gent que s´estima. I moments molt dolorosos per pèrdues irreparables. Però es manté amb el seu senzill signe del Mocador.
I aquí reprenc un poc l´interrogant amb el que començava aquestes sinceres reflexions. Quin sentit té mantenir estructures institucionals de festa en un món teòricament lliure, on la disponibilitat personal de temps i de diners és ampla o suficient per un sector important de les nostres societats. Per quin motiu els poders democràtics tenen tant d´interés en mantenir i estimular les festes ( la qual cosa a mi em sembla molt sospitosa ).
Doncs bé. Jo crec que el model “Mocador” és una possibilitat esplèndida de compartir els avantatges de l´experiència personal i irrepetible de la festa com a experiència de realització lliure i els avantatges de la cultura tradicional de la festa fallera. Es tracta d´estar i no estar. Es tracta de mantenir la veu pròpia, d´insistir en el fet d´estar junts, de crear espais de convivència i d´amistat , d´entendre la festa fallera com l´excusa per estar junts, d´utilitzar intel.ligentmente els mecanismes comuns de la Festa, però trobant sempre el matís personal, “l´efecte Mocador”.
Estic segur que la vida nova festera continuarà creixent en la senzillesa del vostre Casal. Que mai deixarem de veure al conjunt de les rígides tradicions la blusa negra i el Mocador roig. I no caldrà preguntar de qui es tracta. I la nostra gent us donarà les gràcies per resistir.
Rafa Tomás
Amic de la Falla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada