Des de l’andana: Mocador, faixa i brusa
Pel seu interés reproduïm l'article de MANUEL CASAÑA TARONCHER, utilitza un Valencià no normalitzat però es despren el sentiment valencià,
Mocador, faixa, brusa i espardenyes de careta era part d’aquella indumentària més usual dels llauradors valencians. Tant pel segle XVIII com pel XIX. Pero, pel XX, poquet a poquet desaparegué el mocador al coll dels hòmens i el del cap de les dones, inclús en faenes de pols com la batuda. Sols alguna el conservava quan anava al camp o no tenia ganes de fer-se el monyo, per no perdre el temps passant-se la pinta o l’escarpidor. Aixina que per lo rar que resulta vore el mocador ya és estrany que s’escolte. “La llauradora quan balla / sempre mira al llaurador / si li penja o no li penja / la punta del mocador”. Mocador que solia ser de pita, com ho referix una atra cobla que aixina dia: “L’alegria del fadrí / és un mocador de pita / una manta morellana / i una novia bonica”. Hui cadascú tapa el sol com vol. Uns en gorres americanes, atres, en barrets o en capells i els que més, buscant ombra d’abre com els pardalets. Varietats de tocats els ha hagut, com de gusts diferents: “En Castelló porten gorra;/en Almassora, barret;/en Villarreal, mocador, /i en Borriana, sombreret”.
Les faixes ya no se solen vore. Perque eixes que se duen ara –ortopèdiques i no poques– no se mostren com les d’ahir. Aquelles negres i llargues dels llauradors que evitaven usar correja o tirants per a que no se’ls caiguera el pantaló no se veuen per cap racó. De color les portaven els jugadors de pilota, el toreros i banderillers per anar més tiesos que un cocot.
Com les bruses que duien el dia de festa. O inclús el dia del casament. (Portant-la se casà mon pare en 1931 i en ella venia a treballar ad este periódic anys ans de la guerra civil i després, i la chaqueta no se la posava perque dia era sagell de senyoret.) Clar que aquell temps tradicional no era el variable d’ara. Puix qui vol se vist o se despulla a plaer i ni passa la Moral a cavall ni al veí li importa un gallet lo que fan els demés. Encara que algú se llamente i diga recordant l’ahir: “¡Qué decència! ¡Còm s’amaven¡ / ¡Qué inocència en el voler! / ¡Al cap de mil se citaven / dos novios en un paller!”. No com ara que, com els gossos, fogosament s’amen pel carrer.
LAS PROVINCIAS, 25 de octubre de 2006
http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061025/cvalenciana/mocador-faixa-brusa_20061025.html
Mocador, faixa, brusa i espardenyes de careta era part d’aquella indumentària més usual dels llauradors valencians. Tant pel segle XVIII com pel XIX. Pero, pel XX, poquet a poquet desaparegué el mocador al coll dels hòmens i el del cap de les dones, inclús en faenes de pols com la batuda. Sols alguna el conservava quan anava al camp o no tenia ganes de fer-se el monyo, per no perdre el temps passant-se la pinta o l’escarpidor. Aixina que per lo rar que resulta vore el mocador ya és estrany que s’escolte. “La llauradora quan balla / sempre mira al llaurador / si li penja o no li penja / la punta del mocador”. Mocador que solia ser de pita, com ho referix una atra cobla que aixina dia: “L’alegria del fadrí / és un mocador de pita / una manta morellana / i una novia bonica”. Hui cadascú tapa el sol com vol. Uns en gorres americanes, atres, en barrets o en capells i els que més, buscant ombra d’abre com els pardalets. Varietats de tocats els ha hagut, com de gusts diferents: “En Castelló porten gorra;/en Almassora, barret;/en Villarreal, mocador, /i en Borriana, sombreret”.
Les faixes ya no se solen vore. Perque eixes que se duen ara –ortopèdiques i no poques– no se mostren com les d’ahir. Aquelles negres i llargues dels llauradors que evitaven usar correja o tirants per a que no se’ls caiguera el pantaló no se veuen per cap racó. De color les portaven els jugadors de pilota, el toreros i banderillers per anar més tiesos que un cocot.
Com les bruses que duien el dia de festa. O inclús el dia del casament. (Portant-la se casà mon pare en 1931 i en ella venia a treballar ad este periódic anys ans de la guerra civil i després, i la chaqueta no se la posava perque dia era sagell de senyoret.) Clar que aquell temps tradicional no era el variable d’ara. Puix qui vol se vist o se despulla a plaer i ni passa la Moral a cavall ni al veí li importa un gallet lo que fan els demés. Encara que algú se llamente i diga recordant l’ahir: “¡Qué decència! ¡Còm s’amaven¡ / ¡Qué inocència en el voler! / ¡Al cap de mil se citaven / dos novios en un paller!”. No com ara que, com els gossos, fogosament s’amen pel carrer.
LAS PROVINCIAS, 25 de octubre de 2006
http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061025/cvalenciana/mocador-faixa-brusa_20061025.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada