Després de la vivència de l’any passat a les Falles de Sagunt
Després de la vivència de l’any passat a les Falles de Sagunt, alguna cosa ha canviat en la meua opinió d’aquesta festa tan valenciana, tan nostra i arrelada.
Sempre havia tingut la convicció que les falles estaven ancorades en un punt mort sense eixida, des de sempre. Quan de més jove anava a tocar la trompa a València, les vibracions que em transmetia la festa era de conservadorisme, de mentalitat retrògrada i de gent poc predisposada als canvis, tot i que les falles, sobretot al seu inici, nasqueren dins la societat més crítica i humil, i eren la veu en forma de ninot de les classes més baixes.
Al principi del s. XX, la concessió de nous premis als millor monuments va contribuir a la transformació estètica de les falles i a la consolidació. Els col·lectius fallers deixaren de constituir-se amb un caràcter esporàdic i puntual i assumiren una certa voluntat de continuïtat, agrupant-se en els actuals casals. Així es va perdre la tradició de ser simplement una festa de barri entre veïns, i passa a ser més, una festa organitzada per associacions especialitzades en la gestió i organització d’aquesta.
És perdé, crec jo, l’autenticitat, el germen, l’essència, perquè l’evolució ha sigut cap a una festa quasi privada, una festa que no pots viure amb intensitat si no tens la porta oberta d’algun casal. Però la història està per a canviar-la i hui nosaltres no sols tenim la possibilitat de fer-ho, sinó a més a més l’obligació.
Moltes són les qüestions a millorar, però entre elles en destaque una, la MÚSICA. No hi ha festa sense música, seria impensable pensar en qualsevol festa, sense que participara l’element musical, per xicotet que siga, una banda, una xaranga, un casset, un lector de mp3... Però, què es fa? Quina ha sigut l’evolució de la música en la festa fallera? No cap! I aleshores, què podem fer? Quines solucions podem donar?...
Jo crec que sobretot cal posar-se en marxa. Com molt bé deia Antonio Machado, “caminante, no hay camino, se hace camino al andar...”. Pense que cal estimular la creació, noves peces musicals escrites per a la festa. I per què no, el concurs d’un pasdoble a la fallera major de Sagunt, premis a la millor banda i millor desfilada en l’ofrena, premi a la millor xaranga, premi al millor arranjament o de repertori més novedós i actual, etc. etc. Estic segur que així el món de la música també voria que l’actitud de tots és de canviar, de fer les coses amb més professionalitat i portaria, sense dubte, un benefici inimaginable a les falles.
Però com deia abans, no es tracta ací de tirar-nos les culpes els uns als altres, sinó de buscar solucions i sentir-nos amb eixa obligació.
Començava jo aquest escrit dient que alguna cosa està començant a canviar en les falles, i que per això alguna cosa em fa pensar en un cert optimisme.
La vivència que vaig tindre l’any passat va ser en una de les falles més humils de Sagunt, la Falla del Mocador.
Aquesta falla, que du 25 anys portant els germans Cavaller de Sagunt, amb les seues dolçaines i tabal, em va encarregar la composició d’un himne, un himne que ja tenia lletra, la lletra d’una poesia, la Poesia del Mocador de mossén Josep Martínez.
Als meus amics del Mocador ja els conexia, però allò va fer que coneguera de primera mà tot allò que estan fent perquè la festa de les falles siga diferent, i sobretot evolucione cap a una festa més cultural i compromesa.
Està bé criticar la política i la societat, però personalment estic cansat de tanta farsa, de tanta manipulació, de tan poca objectivitat... Si fas una volteta per les falles, està plagat de ninots que no es mereixen ni ser-ho perquè ja ho són en la vida real... Polítics, personatges de la premsa rosa, futbolistes, cantants de “pacotilla”, i nosaltres ahí, com a tarambanes, fent-los encara cova i prioritzant qüestions que per a mi no són tan importants. Les falles, com la televisió, i tantes altres coses, pareixen que l’únic que els importa és el morbo, el sensacionalisme. Tot el món ha vist penjat a Sadam, però algú sap qui és el premi Planeta d’enguany? Tots coneixem la vida sentimental d’aquest o de l’altre “famoset”, però... algú es preocupa per la gent que no té res per a endur-se a la boca?
Allí vaig vore la lliçó d’humilitat que algunes falles comencen a donar, menys preocupades pel monument que es munta i sí molt per la temàtica, per la crítica, pel compromís social; en una paraula, per la CULTURA.
I com a exemple d’eixes poques falles tan ben parides, la Falla del Mocador, que presentarà el proper 1 de març el seu llibre, un llibre que està pressupostat en més del doble que tenen previst gastar-se en el monument, un llibre a seguir en tots els sentis, però sobretot a seguir pel seu contingut. Art en forma de pintura i de música, la història de Sagunt, la Setmana Cultural amb totes les seues ponències, l’Himne i la partitura, i un llarg etcètera que fan d’aquest llibre el monument més gran plantat a Sagunt amb les falles com a teló de fons... Sincerament... ENHORABONA!
Espere que aquest article siga ben entés com un article de reflexió, i que entre tots puguem millorar per tal que el món de les falles tinga la festa que es mereix...
JOSEP MIQUEL MARTÍNEZ GIMÉNEZ Director de la Lira Saguntina
Sempre havia tingut la convicció que les falles estaven ancorades en un punt mort sense eixida, des de sempre. Quan de més jove anava a tocar la trompa a València, les vibracions que em transmetia la festa era de conservadorisme, de mentalitat retrògrada i de gent poc predisposada als canvis, tot i que les falles, sobretot al seu inici, nasqueren dins la societat més crítica i humil, i eren la veu en forma de ninot de les classes més baixes.
Al principi del s. XX, la concessió de nous premis als millor monuments va contribuir a la transformació estètica de les falles i a la consolidació. Els col·lectius fallers deixaren de constituir-se amb un caràcter esporàdic i puntual i assumiren una certa voluntat de continuïtat, agrupant-se en els actuals casals. Així es va perdre la tradició de ser simplement una festa de barri entre veïns, i passa a ser més, una festa organitzada per associacions especialitzades en la gestió i organització d’aquesta.
És perdé, crec jo, l’autenticitat, el germen, l’essència, perquè l’evolució ha sigut cap a una festa quasi privada, una festa que no pots viure amb intensitat si no tens la porta oberta d’algun casal. Però la història està per a canviar-la i hui nosaltres no sols tenim la possibilitat de fer-ho, sinó a més a més l’obligació.
Moltes són les qüestions a millorar, però entre elles en destaque una, la MÚSICA. No hi ha festa sense música, seria impensable pensar en qualsevol festa, sense que participara l’element musical, per xicotet que siga, una banda, una xaranga, un casset, un lector de mp3... Però, què es fa? Quina ha sigut l’evolució de la música en la festa fallera? No cap! I aleshores, què podem fer? Quines solucions podem donar?...
Jo crec que sobretot cal posar-se en marxa. Com molt bé deia Antonio Machado, “caminante, no hay camino, se hace camino al andar...”. Pense que cal estimular la creació, noves peces musicals escrites per a la festa. I per què no, el concurs d’un pasdoble a la fallera major de Sagunt, premis a la millor banda i millor desfilada en l’ofrena, premi a la millor xaranga, premi al millor arranjament o de repertori més novedós i actual, etc. etc. Estic segur que així el món de la música també voria que l’actitud de tots és de canviar, de fer les coses amb més professionalitat i portaria, sense dubte, un benefici inimaginable a les falles.
Però com deia abans, no es tracta ací de tirar-nos les culpes els uns als altres, sinó de buscar solucions i sentir-nos amb eixa obligació.
Començava jo aquest escrit dient que alguna cosa està començant a canviar en les falles, i que per això alguna cosa em fa pensar en un cert optimisme.
La vivència que vaig tindre l’any passat va ser en una de les falles més humils de Sagunt, la Falla del Mocador.
Aquesta falla, que du 25 anys portant els germans Cavaller de Sagunt, amb les seues dolçaines i tabal, em va encarregar la composició d’un himne, un himne que ja tenia lletra, la lletra d’una poesia, la Poesia del Mocador de mossén Josep Martínez.
Als meus amics del Mocador ja els conexia, però allò va fer que coneguera de primera mà tot allò que estan fent perquè la festa de les falles siga diferent, i sobretot evolucione cap a una festa més cultural i compromesa.
Està bé criticar la política i la societat, però personalment estic cansat de tanta farsa, de tanta manipulació, de tan poca objectivitat... Si fas una volteta per les falles, està plagat de ninots que no es mereixen ni ser-ho perquè ja ho són en la vida real... Polítics, personatges de la premsa rosa, futbolistes, cantants de “pacotilla”, i nosaltres ahí, com a tarambanes, fent-los encara cova i prioritzant qüestions que per a mi no són tan importants. Les falles, com la televisió, i tantes altres coses, pareixen que l’únic que els importa és el morbo, el sensacionalisme. Tot el món ha vist penjat a Sadam, però algú sap qui és el premi Planeta d’enguany? Tots coneixem la vida sentimental d’aquest o de l’altre “famoset”, però... algú es preocupa per la gent que no té res per a endur-se a la boca?
Allí vaig vore la lliçó d’humilitat que algunes falles comencen a donar, menys preocupades pel monument que es munta i sí molt per la temàtica, per la crítica, pel compromís social; en una paraula, per la CULTURA.
I com a exemple d’eixes poques falles tan ben parides, la Falla del Mocador, que presentarà el proper 1 de març el seu llibre, un llibre que està pressupostat en més del doble que tenen previst gastar-se en el monument, un llibre a seguir en tots els sentis, però sobretot a seguir pel seu contingut. Art en forma de pintura i de música, la història de Sagunt, la Setmana Cultural amb totes les seues ponències, l’Himne i la partitura, i un llarg etcètera que fan d’aquest llibre el monument més gran plantat a Sagunt amb les falles com a teló de fons... Sincerament... ENHORABONA!
Espere que aquest article siga ben entés com un article de reflexió, i que entre tots puguem millorar per tal que el món de les falles tinga la festa que es mereix...
JOSEP MIQUEL MARTÍNEZ GIMÉNEZ Director de la Lira Saguntina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada